Escola de música Mn Joan Bajona

Ball de Rams

La cançó del mes de març s’adscriu al gènere del cuplet i s’ha mantingut viva a totes les festes majors com a peça obligatòria al ball de nit. Ball de Rams és un valset molt ballador amb motius melòdics i rítmics molt inspirats i una lletra suggeridora. L’autoria de la música s’havia atribuït tradicionalment al compositor de ballables i música per a cinema Josep Casas Augé. Així consta encara a molts documents, fins i tot a l’àlbum Festa Major (1970) de La Trinca, que donà a Ball de Rams una segona joventut. Gràcies a investigacions posteriors a arxius de les societats d’autors i a testimonis diversos es va saber finalment l’autoria real de la cançó: la música de Ball de Rams fou composada per l’olotina Càndida Pérez (1893-1989). Pérez va estudiar música a la seva ciutat natal i va començar a actuar com a cantant i ballarina. El 1914 s'instal·là a Barcelona, va estudiar composició i creà, juntament amb el músic napolità Melquíadez Lucarelli Ferri, una acadèmia d'interpretació de cant i dansa, especialitzada en espectacles de music-hall. Va enregistrar discos i va composar sobretot per a Raquel Meller, la cupletista de més èxit. A part de Ball de Rams, Càndida Pérez va composar molts dels cuplets més exitosos de la seva època; la llista és molt llarga però destacarem La Marieta de l’ull viu i Les Caramelles. D’altra banda, la versió que coneixem de la tonada tradicional d’El noi de la mare és producte de la seva ploma. El lletrista amb qui treballava més sovint era Rossend Llurba, que és l’autor de la lletra de Ball de Rams. Casada amb Lucarelli, tots dos van crear una companyia que va fer gires per Itàlia i després per diversos països de l’Amèrica Llatina on Pérez s’instal·là. El 1932 va unir-se sentimentalment a l’empresari i artista brasiler Luiz Fossati Ferri i va retirar-se. Tornà a Catalunya el 1968, als 75 anys. Va morir a Olot el 1989 als 96 anys. Ningú sabia que aquella velleta que vivia retirada era l’autora de tonades tan cantades a través de diverses generacions: Baixant de la Font del Gat, una noia, una noia... El mes que ve, Rosó

Escola de Música i Teatre mossèn Joan Bajona

Pel teu amor (Rosó)

Pel teu amor (Rosó)

L’any 1922 al teatre Tívoli de Barcelona s’estrenà Pel teu amor, una comèdia musical anunciada com a “Sainet líric en dos actes”. Són els anys d’esplendor als teatres de Barcelona, han arribat les noves modes europees i americanes dels dàncings, el music hall, el jazz i les cocteleries. Pel teu amor era una obra escrita per Miquel Poal Aregall, un jove periodista, novel·lista i dramaturg. La música era de Josep Ribas, compositor de música escènica. La part cantant d’home la feia el jove tenor Emili Vendrell. Vendrell, nascut al Raval de Barcelona en una família treballadora, havia destacat a l’adolescència i havia entrat com a solista a l’Orfeó Català. El 1922 ja havia iniciat la seva carrera com a tenor líric. Una de les peces que s’interpretava a Pel teu amor s’anomenava La cançó d’en Blai. Començava: “Amb la llum del teu mirar...”. El públic quedà seduït per la melodia. La resta és història. Anomenada indistintament Pel teu amor o simplement Rosó, la cançó es féu un lloc preeminent en l’univers musical català durant dècades. La tornada (“Rosó, Rosó, llum de la meva vida...”) se sentia cantar arreu, als llocs de treball, a les sales d’estar, a les cuines, als safaretjos, pels celoberts...

La versió de referència va ser sempre la d’Emili Vendrell. Artistes de gèneres i estils ben diversos l’han enregistrat. D’entre els i les cantants operístiques podem citar Conxita Supervia, Alfredo Kraus, Rolando Villazón, Josep Carreras, Jaume Aragall i Mariola Cantarero, aquesta darrera en versió castellana. En altres estils destacarem les de Moncho, Dyango, Luis Aguilé i Marina Rossell amb Juan Perro. La versió del grup Obeses pel Disc de la Marató de 2014 va donar un nou impuls a la cançó. El periodista i escriptor Joan Safont va escriure a propòsit de la interpretació del grup osonenc: “Rosó, un hit naif però representatiu d’un país a l’alçada del J’attendrai francès, de l’Oh, sole mio! italià o del Lili Marlenne alemany. Per això la decisió, conscient o inconscient, dels Obeses de triar-la, precisament ara i avui, em sembla fascinant i encertada per una cultura de masses actual que es relliga amb la precedent.”

Escola de Música i Teatre mossèn Joan Bajona

Darrera actualització: 24.05.2021 | 18:38